Els Fets de Prats de Molló (4 de novembre de 1926)

L'any 1923 Miguel Primo de Rivera instaurà una dictadura militar amb l'aval d'Alfons XIII.

Si bé la Lliga Regionalista donà suport al nou règim esperant que acabés amb la conflictivitat als carrers, aviat es feu palès l'anticatalanisme furibund dels militars, que suprimiren la Mancomunitat (3/1925), primer òrgan d'autogovern català d'ençà de 1714.

Davant d'això, l'Estat Català de Francesc Macià, el coronel que havia deixat l'exèrcit arran de l'assalt dels militars a la redacció del Cu-cut (1905), començà a planejar l'estratègia per derrocar el règim. Inspirant-se en la lluita irlandesa, optà per la via insurreccional.

Després d'un atemptat frustrat de Bandera Negra contra el tren del rei al seu pas pel Garraf (5/1925), el catalanisme patí una forta repressió. Macià preparà llavors una acció des de Perpinyà, on vivia exiliat.

Finançant-se amb diners que li enviaren les comunitats catalanes d'Amèrica, adquirí armes i començà a formar un cos de voluntaris per alliberar Catalunya.

Se li afegí un grup d'antifeixistes italians, que volien combatre la dictadura de Primo de Rivera, inspirada en el feixisme de Mussolini, i que l'ajudaren a instruir els nous combatents.

Els conjurats de Prats de Molló en arribar a París el 15 de novembre de 1926 / Gallica-BnF

El pla era creuar la frontera per Prats de Molló, ocupar Olot i proclamar la república per ràdio a l'espera que els catalans s'alcessin contra la dictadura i prendre el control del territori.

Tot estava coordinat amb la CNT, que havia de declarar una vaga general a Barcelona.

L'alba del 4 de novembre de 1926, el dia triat, la Gendarmerie detingué als conjurats. Ricciotti Garibaldi, agent secret infiltrat entre els italians, havia delatat l'operació a la Guàrdia Civil i la policia francesa.

Els detinguts foren enviats a París, on arribaren el 15 de novembre, i se'ls sotmeté a un judici que tingué gran ressò.

Amb 67 anys, Macià, un senyor espigat i somiador, d'aire quixotesc, que volia alliberar el seu poble, es guanyà l'opinió pública francesa.

Assumí tota responsabilitat, apel·là als valors republicans, democràtics i revolucionaris per defensar-se i fou condemnat a 2 mesos de presó, ja complerts en preventiva.

Després, gaudint de gran popularitat entre els catalans, s'exilià a Bèlgica.

· · · · · · · · · ·

[Breus]

L'heroi austriacista Francesc Macià i Ambert, dit "Bac de Roda" (1658-1713)

Francesc Macià i Ambert nasqué l'any 1658 a Sant Pere de Roda (Osona) en una família de propietaris benestants. En casar-se amb la pubilla del mas "Bac de Roda" prengué el cognom de la muller, pel qual acabaria sent més conegut.

Entre 1695 i 1697 participava en les partides del veguer de Vic, Ramon Sala i Saçala, que s'enfrontà a les tropes franceses de Lluís XIV quan penetraren per Osona durant la Guerra dels Nou Anys.

Poc abans de la mort de Carles II l'Encantat (1700), enmig de les tensions i intrigues per la successió, establí contactes amb el virrei Jordi de Hessen-Darmstadt, que començava a teixir una xarxa de prohoms afins a l'Arxiduc Carles d'Àustria.

Així, quan finalment pujà al tron el francès Felip V, Bac de Roda fou un dels líders "vigatans" que el 1705, reunits en secret a l'ermita osonenca de Sant Sebastià, acordaren l'entrada de Catalunya a l'Aliança de l'Haia, impulsada per Anglaterra per deposar Felip V i entronitzar a l'Arxiduc.

Bust de Francesc Macià i Ambert a Roda de Ter, obra de l'escultora Marta Solsona (2001)

Bac de Roda participà en la complicada presa de Barcelona pels aliats (1705), baixà a socórrer-la en el primer setge borbònic que patí (1706) i durant la Guerra de Successió comandà un regiment de fusellers com a coronel -cobrint el nord del Principat- i reclutà voluntaris.

L'estiu de 1713, quan Catalunya fou abandonada pels aliats i els borbònics encerclaren Barcelona, liderà algunes partides de l'exèrcit austriacista català, que a les ordres del marquès de Poal miraven de comprometre el cordó de setge borbònic per ajudar a Barcelona.

A finals d'agost Osona fou ocupada pels borbònics, que aplicaren mètodes de terrorisme militar als "rebels" que se'ls havien oposat, desmoralitzant la població.

Bac de Roda tornà llavors al mas Colom, on s'havia criat, però rebutjà l'oferta d'indult del general Bracamonte i mantingué la lluita des de les muntanyes.

A l'octubre fou delatat per Josep Riera de Vallfogona de Ripollès, correligionari seu, i capturat pels borbònics.

El 2 de novembre de 1713 fou penjat al Puig de les Devallades de Vic, prop de la plaça del Mercadal, en una execució exemplaritzant que havia servir per sotmetre els "vigatans" -l'epicentre de l'austriacisme a Catalunya- a l'obediència a Felip V.

· · · · · · · · · ·

[Breus] També us pot interessar...

> Josep Moragues, vida i suplici d'un general austriacista (1669-1715) 

> El "Carrasquet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista (1682-1743) 

La Castanyada, Tots Sants i el Dia dels Difunts (1-2 novembre)

Amb la tardor arriben el fred i la pluja, els dies s'escurcen i les nits s'allarguen, les fulles dels arbres -esgrogueïdes- comencen a caure i les bèsties s'arrauleixen en llurs caus.

Segons les tradicions cèltiques, en aquest moment de l'any, quan el paisatge queda esmorteït esperant l'hivern, el món dels vius i el dels morts s'apropen fins tocar-se.

L'esdeveniment, anomenat "Samhain", coincideix amb el final del cicle agrícola, quan el rebost és ple després de la collita, i se celebra entorn a l'1 de novembre.

Hom creu que durant aquest període els esperits dels difunts tornen de l'Altre Món i vaguen per visitar llurs antigues llars.

Els romans recordaven els difunts durant les festes Parentalia, al febrer, quan després del solstici els dies s'allarguen però el paisatge és encara hivernal.

Ho feien celebrant banquets funeraris davant les tombes, que sovint disposaven d'un pedrís per seure i una obertura per dipositar-hi les ofrenes de vi i aliments que tocaven als difunts.

Als "Manes", les ànimes dels avantpassats, se'ls confiava la protecció de la família i l'acollida dels seus membres quan creuessin al Més Enllà. Per això calia recordar-los i honorar-los amb ofrenes, banquets i pregàries.

L'Església cristianitzà les tradicions funeràries dedicant l'1 de novembre a Tots Sants, o sigui els "justos" que no han estat canonitzats, i el 2 als Difunts, que esperen al purgatori el Judici Final.

En època medieval i moderna hom visitava els cementiris, guarnia les tombes amb flors, domassos de vellut i candeles de colors i pregava per la salvació de les ànimes dels seus durant hores, escalfant-se amb fruits secs, dolços i vi.

Per això a Catalunya es consumeixen castanyes i panellets des d'almenys el s.XVIII.

Tot i desviar-se de la doctrina cristiana, en alguns llocs es manté la creença que els difunts "tornen la visita" i se'ls para un plat a taula.

Al s.XIX els primers espiritistes sostenien que els mèdiums s'hi podien comunicar.

Al món anglosaxó nasqué la tradició de celebrar la vigília de Tots Sants (All Hallows’ Eve) amb ensurts i disfresses.

El cinema de terror convertí les "animetes", a les que hom tenia respecte però no por, en quelcom espantós.

· · · · · · · · · ·

[Breus]